Avui, mentre em rentava, m’he sorprès somrient a la persona que hi havia al mirall. La persona que tenia al davant feia cara de satisfacció, d’estar bé, de dir-se “les coses em van com desitjo”. Era un diàleg amb mi mateix que reflectia, en una mena de resum d’urgència, com em trobava en aquell moment. D’això, el filòsof José Antonio Marina en diu “balanç sentimental”. A nivell de carrer en diem “estat d’ànim”.

Per crear aquest balanç hi intervenen diversos factors, entre d’altres, el nostre estat físic, l’assoliment o no dels nostres objectius i l’estat i l’evolució de les nostres relacions.

Què podem fer per tal que les nostres relacions influeixin positivament en aquest balanç? Fonamentalment, alimentar-les, fer-les presents, escoltar-les.
Per a cada una de les nostres relacions portem una mena de compte corrent. En la mesura que anem fent dipòsits, que hi anem posant “diners”, aquesta relació creix, es fa més gran i té més llum a la nostra vida. Així, si necessitem algú amb qui parlar, podem anar a la relació i “treure” algun dels dipòsits que hem fet: obtenir l’atenció de l’amic, per exemple. Tanmateix, si no tenim cura de la relació, pot arribar un moment en que vulguem “treure diners” i no sigui possible. Que no hi hagi cap amic que ens vulgui escoltar.

Aquest compte corrent ho és d’emocions: l’abraçada que sabíem que l’amic necessitava, les paraules de suport que vam dir, el somriure que vam compartir, la nostra presència en el moment de l’alegria…

En definitiva, una obvietat: s’ha de tenir cura de totes les relacions. I per això cal tenir cura de les emocions dels altres. Estar al seu costat, fer-los suport.

A vegades, però, pensem que alimentar les relacions és donar als altres allò que a nosaltres ens agradaria que ens donessin. I aquest pot ser un error important. Tenir cura de les relacions implica, sobre tot, donar als altres allò que els altres necessiten. I aquest és el veritable repte.

La taula i la seducció són elements que poden anar junts. La qüestió és saber com fer que aquesta possibilitat es converteixi en una realitat.

És difícil i alhora molt fàcil: sigues tu mateix mentre centres la teva atenció en l’altre.

Ja esta dit. Ja sabeu quina és la clau, però com fer que aquest clau giri i obri les portes de la intimitat i la passió?

També és senzill de dir-ho: calibra el seu estat, sincronitza’t amb l’altra persona i lidera-la cap on vols que vagi. Però com veieu, això és més difícil, ja que cal subtilesa i molta empatia.

Us proposo un joc: observeu una parella enamorada en un restaurant. Es veu immediatament, no es mouen, però dansen alhora. Això és el que podem aconseguir si sabem calibrar i sincronitzar amb l’altre. Intenteu-ho, us ho passareu bé.

Per saber-ne més, veniu al taller – sopar que hem dissenyat per a tots vosaltres. www.transformant.cat

  

US HI ESPEREM!

La infidelitat és un dels arguments principals per a una separació o divorci. Però no sempre.

La M. i el C. em van venir a veure ja que qüestionaven la viabilitat de la seva relació producte d’una reiterada infidelitat d’ell. Ja a la primera entrevista va quedar clar que ell volia continuar amb ella, “fent tot el que hagués de fer”per fer-ho possible, però ella manifestava de manera raonada i oberta que tenia molts dubtes.

Després de diverses sessions de treball, era clar que tots els arguments que ella aportava apuntaven al trencament, tanmateix no prenia la decisió de fer-ho. La qüestió era, no ho feia per què tenia por o no ho feia per què, malgrat tot, creia encara en la relació?

I en aquest segon cas, què li podia demanar a ell per tal de poder tornar a confiar en què aquest cop no hi hauria una nova infidelitat?

Ella sabia perfectament que era gairebé impossible demanar-li res que pogués ser del tot constatable. Es tractava, en cert sentit, d’una qüestió de fe. Era clar que la raó i l’emoció estaven en clara contradicció i això, a ella, la feia patir enormement.

És cert que l’infidel havia estat ell, és a dir, el responsable de la situació de dolor que vivia la parella i ella en particular, era ell, però la situació va començar a desbloquejar-se quan ella va creure i expressar que aquella infidelitat era més que una qüestió d’ell, i va sentir i expressar que era un símptoma d’una relació de parella que tenia dificultats. I entesa així la infidelitat, ella podia superar el seu bloqueig, per què el problema ja no era ell, si no la relació que entre els dos constituïen. I era per això pel que ella creia que valia la pena lluitar. Lluitar plegats.

Tot sovint se sent comentar que “una vida sense amor, no és una bona vida”. L’amor té moltes vessants: als animals, a l’univers, a Déu… però en el context en que he sentit dir aquesta frase, les persones es refereixen a l’amor de parella.

Però exactament, què és això de l’amor de parella?

L’amor de parella conté tres elements: la passió, la intimitat i el compromís.

La passió és desitjar, és que l’altre t’agradi, et “posi”, et faci pessigolles quan et mira…

La intimitat és la amistat, la complicitat, els projectes compartits, la visió del món semblant, carregada de valors propers…

I el compromís és dir sí. Però un sí que no es diu només un cop, sinó un sí que es diu cada dia, fins i tot quan et lleves i veus l’altre escabellat i amb cara de no saber encara on és.

Aquests tres elements creixen de moltes maneres, però es fonamenten en una base: hi ha connexió.

Quan hi ha connexió responem adequadament als intents d’apropar-se de l’altre. Mantenim el contacte encara que estem en desacord, o millor, quan més el mantenim és quan estem en desacord. La connexió és escoltar, és entendre, és acceptar, és complicitat, és joc, és seducció… I també és saber discrepar, saber comprendre un mal moment o una mala època, posar esforç en superar un episodi de desconnexió…

Avui, a la darrera pàgina de “El Periódico” hi ha una entrevista amb Ana Orozco, professora de la UAB i coordinadora a Espanya de l’associació Educació Universal ( http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=607660&idseccio_PK=1006).

L’entrevista és molt interessant. En ella la senyora Orozco afirma que  la felicitat es pot aprendre i dir això en el nostre món no deixa de ser provocador i revolucionari. També diu que per aprendre-la calen 16 actituds bàsiques. Posa alguns exemples: generositat, honestedat, bondat, respecte, gratitud, paciència, responsabilitat, humilitat, principis, valentia… etc. Les idees que sostenen aquestes afirmacions les han organitzat en forma de llibre. Així que, caldrà llegir-lo.

Més enllà de l’entrevista, m’ha cridat l’atenció un comentari d’un lector del diari que deia, “Buenooooo, una altra que viu del cuento”.

Tot i que hi ha tres entrades més qüestionant aquesta opinió, estic segur que l’espontaneïtat amb la que aquesta persona s’ha expressat reflecteix l’opinió de moltes altres. Potser seria interessant que entre tots penséssim per què hi ha aquest tipus de reaccions al davant de propostes com la d’Educació Universal. Què en penseu?

He rellegit el petit i interessant llibre “L’art d’amargar-se la vida” de Paul Watzlawick i m’ha semblat que tenia molt a veure amb la feina que portem a terme en una sessió de coaching. Però al revés.

Amargar-se la vida, segons l’autor, és un art que es pot aprendre i per això només cal seguir algunes idees:

a.       Sublimar el passat. Ser víctima del propi passat, és a dir, creure que el passat “determina” tot futur.

b.      No ocupar-se del present.

c.       Més del mateix o insistir en el que no funciona.

d.      Creure que només hi ha una solució al problema, i que si aplicant-la aquest no es resolt és que no ens hem esforçat prou. I això no es pot posar en dubte.

En el fons es tracta de refermar les pròpies creences sense criticar-les, es tracta de creure que el “nostre” mapa és la “nostra” realitat.

A les sessions de coaching, del tipus que siguin ( personal, empresarial, de parella…) dediquem una bona part de la nostra feina a posar sota la lupa les creences que sostenen el món del nostres clients i que els dificulten aconseguir el què volen. Per això hem de donar la volta als anteriors principis.

1.       Valorar críticament el passat i extreure’n les lliçons oportunes per millorar el nostre present.

2.       Ocupar-nos del present.

3.       Canviar allò que no funciona.

4.       Explorar tota la diversitat possible de solucions a un mateix problema.

Em diu la meva clienta:

“…Què he d’acceptar? Què sempre em passi el mateix, que em diguin que sóc una dóna meravellosa però que ells no estan preparats, que no senten que m’estimen… que no és rés contra mi, que són ells, que volen una altra cosa…? ho he sentit tantes vegades… i ho accepto… quin remei… què puc fer si no?… Segueixo la meva vida i em torno a aixecar… i sempre dono la millor versió de mi i em torna a passar… en què m’haig de transformar?, sóc jo, si agrado bé, i si no també, però això mica en mica va fent mal…ja em fa dubtar de tot…”

 

I jo li responc:

 

·         Dius que això et passa sempre, i que ho acceptes. Quin missatge creus que els tramets quan els coneixes?

·         I al cap d’un temps d’estar amb ells?

·         Què és el que de tu els fa por?

Finalment, una reflexió: Per què una relació amorosa es consolidi cal passió, intimitat i compromís. I cada cop més les relacions són molta passió, una certa intimitat i poc compromís ja que es valora, per damunt de tot, la llibertat individual.

Què fer per incrementar i mantenir el compromís? Anar a poc a poc incrementant la intimitat (els gustos compartits, els humors, els valors, el desig, el joc…) i sobre això construir una relació que es fonamenti uns marges de llibertat individual ien un projecte compartit que aporti un valor afegit tal que doni sentit a la renuncia d’una part de la llibertat individual.

Els riscos? No calibrar prou bé els marges de llibertat. Ja sigui per excés, generant una disminució de la intimitat i un allunyament emocional, o per defecte, produint una sensació d’ofegament. En els dos casos, els resultats serien els mateixos.

Juntament amb els amics de Colmado 1917, estem preparant un taller que es titula “Seduir a taula amb els 6 sentits”

La idea és trametre que les sensacions que es generen amb un bon àpat són molt útils per crear un clima de confiança i seducció. És una forma de mostrar interès real i concret per una persona.

La pregunta que volem respondre és, “Des dels preparatius, fins als cafès, què hem de fer i que hem d’evitar per crear un clima on el desig i l’enamorament sorgeixin?”

La primera resposta i element clau sense el qual res és possible, – o dit d’una manera diferent, sense el qual és possible l’engany però no la seducció -, és l’interès genuí i real per l’altre persona. I això és així, per què una persona mínimament observadora s’adonarà de petits detalls que delaten la manca de coherència dels missatges emesos.

Així doncs, si voleu seduir, escolliu una persona que veritablement us resulti interessant!!!

Sembla que ja us sento, “si, si, esta molt bé això de somniar, però la realitat és molt dura…” I teniu raó. Tot i que és imprescindible, no n’hi ha prou amb això de somniar. Un cop hem somniat, un cop hem imaginat què volem, un cop hem explorat tots els nostres horitzons, hem de baixar a la realitat.

I per conèixer la realitat necessitem preguntes com “Quina és, amb la màxima exactitud possible, la nostra situació ara mateix? Què hem fet fins ara per resoldre la situació? Quins resultats hem obtingut?

Aquestes preguntes busquen ampliar la consciència que sobre la nostra realitat tenim cada un de nosaltres. I aquest és un punt clau: només sent conscients del què ens passa i de com és que ens passa el què ens passa, podrem avançar en la transformació de la nostra realitat.

Quan en una determinada situació ens sentim confosos, els petits detalls esdevenen arbres immensos i som incapaços de veure el bosc. I ens quedem encallats en dificultats que ens aturen, que no ens deixen seguir en el nostre camí. I diem coses que fan referència als petits entrebancs amb els que ens hem topat.

Fa uns dies vaig tenir una conversa semblant a la següent:
- Què et passa Mercè?
- Estic tipa de la feina. El meu Cap esta cada dia més pesat. Mira ahir em va deixar uns documents damunt la taula de mala manera…
- I què vas fer tu?
- No res, què volies que fes, és el Cap.
- Però si va estar desagradable pot ser li ho podries dir?
- Però és que no és només el Cap, tot se’m fa pesat i avorrit i cada dia em costa més anar a la feina… Gairebé no em puc llevar… No sé, és un pal, tio!!

En aquest cas, per tal com la Mercè s’explica, hi podria haver un problema amb el seu Cap, però analitzant la conversa està clar que no és això. El problema no és el Cap, el problema és una feina que no l’interessa ni li diu res.

I què fer davant d’aquesta situació? Una manera d’abordar-la fóra analitzar cada una de les raons per les quals ella no esta bé a la feina. Tanmateix, això ens deixaria centrats en el problema. Veuríem la situació en negatiu.

Veure la situació en positiu seria pensar que és el que ella vol. Quin és el seu somni professional? Quina mena de feina vol? Quins continguts ha de tenir aquesta? Aquestes preguntes la situarien en la part positiva. I quants més detalls pugui donar, més fàcil serà fer el pas endavant per aconseguir-ho.

Clar que això és només el punt de partida, però sense somni no hi ha destinació.