Avui, mentre em rentava, m’he sorprès somrient a la persona que hi havia al mirall. La persona que tenia al davant feia cara de satisfacció, d’estar bé, de dir-se “les coses em van com desitjo”. Era un diàleg amb mi mateix que reflectia, en una mena de resum d’urgència, com em trobava en aquell moment. D’això, el filòsof José Antonio Marina en diu “balanç sentimental”. A nivell de carrer en diem “estat d’ànim”.

Per crear aquest balanç hi intervenen diversos factors, entre d’altres, el nostre estat físic, l’assoliment o no dels nostres objectius i l’estat i l’evolució de les nostres relacions.

Què podem fer per tal que les nostres relacions influeixin positivament en aquest balanç? Fonamentalment, alimentar-les, fer-les presents, escoltar-les.
Per a cada una de les nostres relacions portem una mena de compte corrent. En la mesura que anem fent dipòsits, que hi anem posant “diners”, aquesta relació creix, es fa més gran i té més llum a la nostra vida. Així, si necessitem algú amb qui parlar, podem anar a la relació i “treure” algun dels dipòsits que hem fet: obtenir l’atenció de l’amic, per exemple. Tanmateix, si no tenim cura de la relació, pot arribar un moment en que vulguem “treure diners” i no sigui possible. Que no hi hagi cap amic que ens vulgui escoltar.

Aquest compte corrent ho és d’emocions: l’abraçada que sabíem que l’amic necessitava, les paraules de suport que vam dir, el somriure que vam compartir, la nostra presència en el moment de l’alegria…

En definitiva, una obvietat: s’ha de tenir cura de totes les relacions. I per això cal tenir cura de les emocions dels altres. Estar al seu costat, fer-los suport.

A vegades, però, pensem que alimentar les relacions és donar als altres allò que a nosaltres ens agradaria que ens donessin. I aquest pot ser un error important. Tenir cura de les relacions implica, sobre tot, donar als altres allò que els altres necessiten. I aquest és el veritable repte.